Smiley, després de l’amor

Han passat sis anys des del darrer cop que vam veure l’Àlex i el Bruno. Els vam deixar just després d’enviar-se un smiley –dos punts, un guionet i un parèntesi tancat que ho van canviar tot– i fent-se un petó de pel·lícula. Va ser un moment màgic. Al seu voltant es van encendre els llums de Nadal i es va posar a nevar, però ells no es van moure del mig del carrer. Van aturar el tràfic, els cotxes van comenaar a pitar-los, els vianants es van aturar a gravar l’escena amb els
seus mòbils i tot seguit es van posar a ballar en una coreografia perfectament sincronitzada.
Bé, potser aquí estem exagerant una mica, però què voleu? Era una comèdia romàntica i les comèdies romàntiques han d’acabar així, amb un happy ending. I ells el van tenir. “Jo no sé si tu i jo tindrem un bon finall però podem tenir un principi, si tu vols,” va dir l’Àlex. I el Bruno va respondre que sí, que volia. Va sonar Florence and The Machine i tots dos van comenaar una relació. Però les coses no van anar com esperaven. Les seves diferències, petites i simpàtiques al
principi, es van anar fent més i més grans a mesura que passaven els mesos. La realitat del dia a dia es va acabar imposant a l’enamorament edulcorat de les pel·lícules i avui, sis anys després, tot és ben diferent. L’Àlex està a punt de fer quaranta anys i el Bruno s’ha d’enfrontar a una de les decisions més importants de la seva vida.
És en aquest punt crucial de les vides de tots dos que ens retrobem amb ells. I poca cosa més podem dir si no volem caure en els spoilers.

Fitxa artística:
Text i direcció: Guillem Clua
Intèrprets: Ramon Pujol i Albert Triola
Escenografia i vestuari: Sergi Corbera
Il·luminació: Arnau Planchart
Espai sonor: Roger Ábalos
Confecció de vestuari: Marta Pell