Els dibuixos preparatoris

L’any 1937, Pablo Picasso va rebre un encàrrec del govern de la República per tal de realitzar un gran llenç per al pavelló espanyol de l’Exposició Internacional de París, prevista per a l’estiu d’aquell any sota el lema: Arts i tècniques de la vida moderna.

A dos mesos de l’exposició, immers en una crisi personal i creativa, Picasso no havia aconseguit resoldre l’encàrrec. El 26 d’abril de 1937, en plena guerra civil espanyola, la ciutat basca de Guernica va ser bombardejada pels exèrcits alemany i italià, en suport al bàndol revoltat contra el govern de la Segona República. Picasso, instal·lat a París, va tenir notícia del bombardeig a través del relat i les imatges de la premsa gràfica francesa. Aquest terrible fet inspirà l’artista per resoldre de manera definitiva l’obra que el Govern de la Segona República li havia encarregat.

En tot just mes i mig, va realitzar al voltant d’uns quaranta i escaig esbossos en paper i, simultàniament, diverses correccions al gran quadre. Els esbossos preparatoris recullen els temes, les figures (el toro, el cavall, la mare amb l’infant mort, el cap de dona plorant, la mà amb l’espasa trencada) i la definició espacial de l’obra. Van estar realitzats amb diferents tècniques (llapis, carbonet, guaix, oli). Elements de la seva mitologia personal, com l’autoretrat sota forma de  minotaure o els cavalls sacrificats de les curses de toros, esdevenen símbols de la tragèdia dotats de valors universals fora del temps històric.

Els dibuixos preparatoris de l’artista ens mostren el procés creatiu d’una de les obres més icòniques de l’art contemporani del segle XX, el Guernica, símbol universal de denúncia davant qualsevol episodi de violència o de vulnerabilitat de la població civil.

L’edició facsimilar

L’exposició presenta l’edició facsimilar íntegra dels dibuixos preparatoris de Picasso per a la realització del Guernica, que l’Editorial Casariego va publicar sota el patrocini d’honor de Federico Mayor Zaragoza, director general de la Unesco, i Catherine Lalumiere, secretària general del Consell d’Europa.

La qualitat de l’edició la va fer mereixedora del premi atorgat pel Ministerio de Cultura al Libro Mejor  Editado l’any 1990, en la modalitat de Bibliofilia y Facsímiles. Actualment, aquest exemplar,  el 573 dels 750 que publicà l’editorial, forma part de la col·lecció d’art de la família Caubet-Prades.

Durant el Renaixement, la relació entre les matemàtiques, la pintura, l’arquitectura i el disseny va ser profunda. Una relació que va ser objecte d’estudi i debat de personatges com Leonardo da Vinci, l’home renaixentista per excel·lència, el matemàtic Luca Pacioli i el pintor Albrecht Dürer. Els seus tractats en camps tan diversos com les proporcions del cos, la perspectiva artificial en la pintura, el càlcul de probabilitats o l’enginyeria són clau per entendre l’evolució de l’art i l’arquitectura civil els darrers cinc-cents anys .

A través de maquetes i material gràfic divers, l’exposició ‘Renaixement, punt de partida de la nova creativitat’, produïda pel Museu de l’Ebre de Tortosa, indaga en la figura d’artistes i pensadors del Renaixement, per entendre la influència que han exercit en la història moderna i contemporània. L’exposició constata la seva empremta, fins i tot, en l’art i l’arquitectura del segle XXI.

La geometria és una eina infal·lible per a crear una imatge atractiva. Permet crear moviment, profunditat o, simplement, fixar punts d’interès per dirigir la mirada de l’espectador. Jugar amb triangles, quadrats, cercles i línies és una forma més avançada de compondre la imatge més enllà de la regla clàssica dels terços. Ara, una dotzena de fotògrafs del territori participen en la segona edició de la mostra col·lectiva ‘Un riu de geometria’ que produeix el Museu de l’Ebre de Tortosa. Els autors exposen imatges de l’espai públic que tenen les formes geomètriques com a eix principal de la composició.

A punt de fer-ne 45, la Rosa s’adona que ha viscut sempre per als altres i decideix prémer el botó nuclear, engegar-ho tot a passeig i prendre les regnes de la seva vida. Però abans, vol embarcar-se en un compromís molt especial: un matrimoni amb ella mateixa. Aviat descobrirà que el seu pare, els seus germans i la seva filla tenen altres plans, i això de canviar de vida no és tan senzill si no està en el guió familiar. Casar-se, encara que sigui amb ella mateixa, serà el més difícil que hagi fet mai. Guanyadora del Biznaga de Plata en el darrer Festiva de Màlaga, aquesta comèdia d’Iciar Bollain arriba amb 5 nominacions als Premis Gaudí, 8 als Premios Goya i 9 Premios Feroz

Han passat sis anys des del darrer cop que vam veure l’Àlex i el Bruno. Els vam deixar just després d’enviar-se un smiley –dos punts, un guionet i un parèntesi tancat que ho van canviar tot– i fent-se un petó de pel·lícula. Va ser un moment màgic. Al seu voltant es van encendre els llums de Nadal i es va posar a nevar, però ells no es van moure del mig del carrer. Van aturar el tràfic, els cotxes van comenaar a pitar-los, els vianants es van aturar a gravar l’escena amb els
seus mòbils i tot seguit es van posar a ballar en una coreografia perfectament sincronitzada.
Bé, potser aquí estem exagerant una mica, però què voleu? Era una comèdia romàntica i les comèdies romàntiques han d’acabar així, amb un happy ending. I ells el van tenir. “Jo no sé si tu i jo tindrem un bon finall però podem tenir un principi, si tu vols,” va dir l’Àlex. I el Bruno va respondre que sí, que volia. Va sonar Florence and The Machine i tots dos van comenaar una relació. Però les coses no van anar com esperaven. Les seves diferències, petites i simpàtiques al
principi, es van anar fent més i més grans a mesura que passaven els mesos. La realitat del dia a dia es va acabar imposant a l’enamorament edulcorat de les pel·lícules i avui, sis anys després, tot és ben diferent. L’Àlex està a punt de fer quaranta anys i el Bruno s’ha d’enfrontar a una de les decisions més importants de la seva vida.
És en aquest punt crucial de les vides de tots dos que ens retrobem amb ells. I poca cosa més podem dir si no volem caure en els spoilers.

Fitxa artística:
Text i direcció: Guillem Clua
Intèrprets: Ramon Pujol i Albert Triola
Escenografia i vestuari: Sergi Corbera
Il·luminació: Arnau Planchart
Espai sonor: Roger Ábalos
Confecció de vestuari: Marta Pell

Durant el Renaixement, la relació entre les matemàtiques, la pintura, l’arquitectura i el disseny va ser profunda. Una relació que va ser objecte d’estudi i debat de personatges com Leonardo da Vinci, l’home renaixentista per excel·lència, el matemàtic Luca Pacioli i el pintor Albrecht Dürer. Els seus tractats en camps tan diversos com les proporcions del cos, la perspectiva artificial en la pintura, el càlcul de probabilitats o l’enginyeria són clau per entendre l’evolució de l’art i l’arquitectura civil els darrers cinc-cents anys .

A través de maquetes i material gràfic divers, l’exposició ‘Renaixement, punt de partida de la nova creativitat’, produïda pel Museu de l’Ebre de Tortosa, indaga en la figura d’artistes i pensadors del Renaixement, per entendre la influència que han exercit en la història moderna i contemporània. L’exposició constata la seva empremta, fins i tot, en l’art i l’arquitectura del segle XXI.

La geometria és una eina infal·lible per a crear una imatge atractiva. Permet crear moviment, profunditat o, simplement, fixar punts d’interès per dirigir la mirada de l’espectador. Jugar amb triangles, quadrats, cercles i línies és una forma més avançada de compondre la imatge més enllà de la regla clàssica dels terços. Ara, una dotzena de fotògrafs del territori participen en la segona edició de la mostra col·lectiva ‘Un riu de geometria’ que produeix el Museu de l’Ebre de Tortosa. Els autors exposen imatges de l’espai públic que tenen les formes geomètriques com a eix principal de la composició.

Parking Shakespeare és una companyia que cada any ofereix un espectacle de William Shakespeare en espais exteriors. Per celebrar els seus deu anys i els més de setze muntatges, ara presenten La tempesta, en gran format i per a sala.

La tempesta és la darrera obra de Shakespeare. Una peça misteriosa i ritual, que barreja el pensament filosòfic i polític, els recursos de comèdia, el romanç pastoral i la gran maquinària barroca.

Aquest muntatge manté tota la companyia contínuament a escena i fa que, amb els cossos dels mateixos actors, es creï la tempesta.

Com a rerefons, la peça fa una reflexió profunda sobre les utopies i sobre quina societat bastiríem en el cas que se’ns donés una segona oportunitat en una illa verge.

Fitxa artística:

Adaptació i direcció: Marc Rosich
Intèrprets: Mireia Cirera, Ester Cort, Adrià Díaz, José Pedro Garcia Balada, Pep Garcia-Pascual, Carles Gilabert, Marc Joy, Carme Milán, Santi Monreal, Ricard Sadurní i Àlvar Triay
Música Original: Marc Sambola
Vestuari i escenografia: Joana Martí
Disseny d’il·luminació: Antoni Font
Ajudant de direcció: Montse Butjosa
Direcció artística: Pep Garcia- Pascual

Pròleg a partir d’un fragment del llibre “Canto jo i la muntanya balla” d’Irene Solà.

El Club Bildelberg travessa una crisi profunda. Per primer cop els seus plans de control global comencen a fallar, i les persones més poderoses del planeta no pensen tolerar que el món sigui can pixa. Ha arribat l’hora de tornar a prendre el comandament, aquest cop amb l’ajuda de la intel.ligència artificial, en aquesta cimera convocada amb la màxima urgència. Fins i tot els més rics de l’univers saben que toca fer canvis, toca fer variacions.

Com les famoses Variacions Goldberg, que segons diuen, van ser composades per Johann Sebastian Bach per entretenir el comte Kaiserling durant les seves nits d’insomni, les nostres variacions, Les Variacions Bildelberg, escrites per l’Oriol Grau, tenen l’objectiu d’entretenir les nostres nits, embolicant d’humor els temes polítics, socials i tecnològics del nostre dia a dia que, sovint, ens treuen la son. Partint de la informació i de les especulacions que es coneixen sobre l’autèntic Club Bilderberg, format per persones infuents en els àmbits empresarials, acadèmics i polítics, nosaltres us presentem, sempre amb el rigor de les produccions de la Sala Trono, la nostra peculiar visió: un espectacle amb format de cabaret polític.

De la mà de 3 intèrprets amb llarga experiència en el gènere com són Oriol Grau, Alexandra Palomo i Albert Mora, amb música original d’Enric Grau i un sorprenent desplegament visual d’Albert Rué, us farem viatjar i refexionar sobre el món que ens toca viure a través de textos plens de cinisme i ironia, canaons divertides, coreografies sexis, màgia enlluernadora i mala llet. El Brèxit, en Donald Trump, els països B.R.I.C., el capitalisme, el feixisme, l’envelliment de la població, l’eutanàsia, la vella i la nova religió, la manipulació, la corrupció i un llarg etc. seran la columna vertebral del nostre cabaret. “No sabem si al final aconseguirem dormir en pau amb tots aquets temes, però el que si sabem és que riurem, refexionarem i passarem una molt bona estona.” Joan Maria Segura i Bernadas, Director de l’obra.

Fitxa artística:
Autor: Oriol Grau
Direcció: Joan Maria Segura i Bernadas
Actors: Oriol Grau, Albert Mora i Alexandra Palomo. Amb la col·laboració de Paloma Arza, Fermí Fernàndez i Montse Teuler
Música original: Enric ‘Xato’ Grau
Disseny de vestuari: Joan Maria Segura i Bernadas
Coreografies: Alexandra Palomo i Joan Maria Segura i Bernadas
Construcció titella: Eudald Ferré

En Klaus ens convida a visitar la seva rellotgeria, un espai on curiosament sembla que s’hagi aturat el temps. I precisament d’això parla l’espectacle: del temps, una visió poètica i divertida del temps.

Avui dia no tenim temps de res. Ens falta temps. I si en tinguéssim més, més en voldríem. Hauríem de demanar un temps mort i seure a mirar com passa el temps. Alguns pensaran que això és perdre el temps, però al mateix temps, en trobarem d’altres que creuran que és gaudir del temps… Qui té raó? No ho sé. Haurem de donar temps al temps per saber la resposta.

Fitxa artística:
Actor: Joan Fernández
Pianista: Juanjo Marín / David Anguera
Dramatúrgia: Joan Fernández
Direcció: El que ma quedea de teatre
Música original: Juanjo Marín
Disseny d’escenografia: Jaume Baliarda i Joan Fernández
Vestuari: Montse Fernández

La sorprenent història entre una àvia i el seu net amaga un poder femení indestructible.

Què faries si acusessin la teva àvia de bruixeria? Els temps de la Santa Inquisició queden aparentment lluny, però avui en dia, a Kènia, la realitat de les dones amb una sensibilitat especial és dramàtica i ens fa reviure el terror de l’Edat Mitjana.

El jove Karisa viatja de Mombasa als seus orígens rurals quan s’assabenta que la seva àvia està en perill. A través de les converses amb els seus familiars descobrim amb incredulitat que el seu oncle, fruit d’una combinació de superstició i interessos econòmics, és l’instigador de la terrible acusació. A la vegada, les seves ties intenten protegir l’àvia que ha d’aprendre a conviure amb el fantasma de l’assassinat rondant la seva humil casa. A Kènia, centenars d’ancians són acusats de bruixeria per tal de robar-los les terres. Un retrat valent que posa en evidència com els valors de les comunitats rurals han estat trastornats pel colonialisme i la religió. Una història d’amor intergeneracional, en què el carisma d’en Karisa demostra com la resistència a l’avarícia és possible i on el cos fràgil de l’àvia amaga un poder femení indestructible.

Fitxa tècnica

Direcció: Maia Lekow i Christopher King
Producció executiva: Judy Kibinge, Peter Mudamba, Cynthia Kane
Producció: Maia Lekow, Christopher King
Editor: Acosta King
Guió: Lekow King, Ricardo Acosta

Àmarim neix l’any 2017 de la mà dels pianistes Maria Lombarte i Manel Miró.

Apostem per fer dels nostres concerts un espectacle on tot tingui un sentit, on la posada en escena jugui un paper important per fer entendre millor allò que expressem amb la nostra música. Un maridatge perfecte de disciplines artístiques amb el piano com a protagonista.

Des de la nostra presentació dins del Festival Pedrell, hem realitzat els espectacles “Teclejant a quatre mans” i el “Rèquiem” de Mozart.

En aquesta ocasió, commemorant el 250 aniversari del naixement de Ludwig van Beethoven, ens endinsem en el repertori simfònic del compositor per mostrar el piano amb el seu màxim esplendor sonor. Un resum de la vida i dels anhels del compositor: des del seu incansable esperit revolucionari, a la intensa recerca de la llibertat que l’acompanyà tota la seva vida arribant, per fi, a plasmar-la amb l’últim moviment de la novena simfonia que s’ha convertit en un símbol de llibertat.

*Espectacle organitzat per altres entitats.

El Martin acaba de rebre un prestigiós premi i l’encàrrec que culminarà la seva carrera com a arquitecte, una carrera d’èxit que també es tradueix al seu matrimoni. Aquesta nit rebrà a casa a un vell conegut per concedir-li una important entrevista televisiva, prepara la casa amb la seva dona mentre intenta recordar el nom del fill del seu invitat. Ser educat amb un bon amic és molt important, és una relació sòlida, de fa temps, d’aquelles que sembla que res pot espatllar… Però potser sí que hi ha una cosa que ho pot fer trontollar tot. Perquè resulta que Martin té un secret, una cosa que no ha dit a ningú i que farà tremolar els fonaments de la seva família benestant.

L’autor és conegut per ser un ferm defensor de la idea que el teatre ha d’ensenyar-nos com encaminar les nostres vides més plenament. Les seves obres acostumen a tenir un marcat sentit social, i en el cas de La cabra, o qui és Sylvia? Albee refexiona sobre com les diferents civilitzacions estableixen els límits de la seva tolerància utilitzant la comèdia com a vehicle pel debat. L’obra comença presentant Martin com un personatge que ho ha aconseguit tot i gaudeix d’una posició de respecte tant en l’àmbit professional com el personal. Però aquest renom i el seu matrimoni perfecte, es comença a trencar peça a peça mentre l’espectador es veu immers en un abisme que acabarà commocionant-lo.

Fitxa artística:
Traducció: Josep Maria Pou
Direcció: Iván Morales
Intèrprets: Jordi Bosch – Martin, Emma Vilarasau – Stevie, Roger Vilà – Billy, Jordi Martínez – Ross
Escenografia: Marc Salicrú amb la col·laboració d’Adrià Pinar
Il·luminació: Sam Lee
Vestuari: Nidia Tussal
Espai sonor: Clara Aguilar
Caracterització: Anna Rosillo
Moviment: David Climent
Ajudantia de direcció: Marc Cartanyà

A en Tim li agrada molt veure el mar. Per això, sempre que pot, visita la seva àvia al seu poble de pescadors. Allí coneixerà la Kalin, una nena de la seva edat, que li explicarà la història de la Moby Dick. Tot jugant i fent volar la imaginació, en Tim i la Kalin reviuran les aventures de la gran balena blanca per lliurar-se dels arpons del capità Ahab i seguir nedant lliure pels 7 mars.

Un espectacle ple d’emocions, de música i de viatges d’allò més sorprenents.

Fitxa artística:
Direcció: Joan-Andreu Vallvé
Disseny dels titelles i escenografia: Joan-Andreu Vallvé
Construcció dels titelles: Joan-Andreu Vallvé i Òscar Ribes
Construcció de l’escenografia: Xavier Badia i Òscar Rives
Vestits dels titelles:Teresa Catasús
Música original: Bernat Vallvé
Dibuixos projeccions: Joan-Andreu Vallvé
Animació dels dibuixos: Bernat Vallvé

Teràpia col·lectiva és el primer espectacle per a teatres de Buhos, un dels grans grups d’èxit del panorama musical del país. Buhos és reinventen i presenten una obra musical inèdita que et convida a un procés de treball interior i d’evolució personal. Un mètode curatiu de l’ànima a través de la sàtira, la reflexió, la crítica sense embuts i, sobretot, l’humor. Un espectacle catàrtic on els flamants i esperats nous temes de Buhos i els seus grans èxits prenen noves dimensions sota la direcció, mestratge i sovoire faire únics de l’Albert Pla.

Ideal per a tothom que senti que vivim temps grisos, els Buhos comparteixen vivències a tot color amb la vocació de fer d’aquest tractament un d’infal·lible per a la teva felicitat, mentrestant assisteixes en exclusiva a la preestrena del seu nou disc El dia de la Victòria.

Fitxa artística:

Veu: Guillem Solé
Baix: Rai Benet
Bateria: Joan Blázquez
Trompeta: Klaus Stroink
Guitarra: Jaume Nin
Saxo: Josep Contreras
Teclats: Pep Vila d’Abadal

Les entrades del 29 de gener són vàlides per a aquesta nova data. 

Duració de l’espectacle: 90 min.

A Vore és un espectacle arriscat, vitalista i divertit, una “tradificció” que fusiona moviments ancestrals amb moderns, tecnologia amb aixades, i creativitat contemporània amb textos antics. És una proposta de maneres de fer intergeneracionals, que parteix d’una refexió profunda sobre la identitat contemporània i que passeja pels límits de què es considera “modern” i “tradicional”.

El projecte, centrat en la tradició de les Terres de l’Ebre, i basat en el llibre “Del Folklore Tortosí” de Joan Moreira, constitueix un treball d’investigació de dansa i musica continu que evoluciona en cada actuació, i on l’espectador assisteix a la col·lisió entre dues maneres de celebrar la vida: la d’abans i la d’ara. A VORE és dansa i creació en temps real a partir de textos i melodies abandonades per uns artistes que han transitat per les arts performatives, la música jazz, l’electrònica, el rock i la música tradicional, i que troben l’essència que ho uneix.

Fitxa artística:

Direcció: Sònia Gómez i Ramon Balagué
Música: Astrio i Pau Puig
Balladores: Carme Balagué i Sònia Gómez
Disseny de llums: CUBE bz
Disseny de so: Ka-to
Vestuari i estilisme: Maria Reyes i Elisenda Olivé
Documentació: Pere Gumbau i Marc Ballester
Producció: El Climamola